30/11/09

Avui dos actes molt especials

Al matí he estat al local que el GIMM té al carrer Josep Montserrat Cuadrada. Ens han ensenyat les instal·lacions i explicat el projecte del que ells en diu Pre-centre de Dia. El nom fa referència a la provisionalitat de les instal·lacions al local de l’associació, fins que a mitjans del proper any es traslladin al nou local del carrer Núñez de Balboa.

L’espai és petit, però no per això deixen d’oferir el servei. En aquest moment hi poden acollir vint-i-vuit persones, però l’existència d’una llista d’espera demostra la necessitat del nou local.

El GIMM obra cada dia les portes del seu local tot i els problemes que està travessant a causa del retard en cobrar les subvencions, especialment de la Generalitat.

Estava anunciada l’assistència de l’alcalde i la regidora de Benestar Social, però han presidit l’acte el primer tinent d’alcalde i un representant de la Generalitat. També hi era la Neus Serra, consellera de Serveis Socials del Consell Comarcal.

És admirable l’empenta d’aquesta gent. Són un exemple de tenacitat, constància i ganes de superació. Felicitats !!

Al vespre, una conferència de l’expresident del Parlament de Catalunya, el Sr. Joan Rigol, organitzada per Cristianisme segle XXI de Mataró. Era la tercera del cicle Crisi econòmica,
valors humans i cristians.

Necessitem més homes com en Rigol. El seu discurs tranquil sobre el que ha nomenat la “profunda crisi de valors” que estem travessant dóna esperances per superar-la, fa renàixer la il·lusió. No en va ha dit que “militar en un partit és un acte de civisme”. De les seves paraules es desprenia la fe en la persona. Les seves paraules, gens carrinclones, parlant d’ètica i valors en la política, des d’un de vista cristià semblaven, com ha dit algú, la descripció d’un món ideal i irreal. Però com bé ha dit el conferenciant, depèn de nosaltres que sigui realitat.

28/11/09

Impuls a la xarxa i tret de sortida a Cativistes

Aquesta setmana, Convergència Democràtica de Catalunya ha organitzat diversos tallers sota el títol "Taller introductori al ciberactivisme: com pots ajudar el nostre partit a la xarxa".

La formació ha constat d'una petita introducció al concepte de política 2.0 i a les diferents formes de l'activisme polític a la xarxa. Un repàs a les principals eines per dur a terme aquest ciberactivisme i una presentació de la xarxa social de CiU "CATivistes".

Han estat sessions principalment pràctiques amb l'objectiu que cada activista tingui una idea molt clara de què pot fer i de com ho pot fer. Pensada per ser útil des d'usuaris avançats fins a persones que es vulguin iniciar obrint perfils a diferents xarxes socials com Twitter, Facebook així com també a CATivistes.

Convergència va ser el primer partit polític català present a internet i manté de manera constant la seva activitat amb un grapat de blocs, pàgines locals i de grups municipals. La web d’Artur Mas va ser considerada la millor de les passades eleccions al Parlament de Catalunya i és espectacular l’ús que Xavier Trias fa de totes les eines 2.0.

A més de Carles Puigdemunt, un veritable expert, altres diputats convergents són punters en la utilització de les noves tecnologies per donar comptes de la seva feina. Un altre exemple important és Carles Campuzano, el primer polític espanyol que ha utilitzat “Mixedlinkper recullir aportacions en el debat parlamentari.

Puc presumir d’haver estat el primer militant de Mataró en obrir el seu bloc, però em sento molt petit al costat de tot això.

27/11/09

El 3r Congrés Catalanista ha arribat al final

El junt de 2008 començava, amb un Manifest, l’activitat del 3r Congrés Catalanista. Ho feia amb la voluntat de revisar les pautes existents per, posteriorment, proposar alternatives i/o respostes als reptes que s’han generat al llarg d’aquests darrers anys. La presentació oficial es va fer el gener d’aquest mateix any amb un acte solemne a l'auditori de l'IDEC-UPF de Barcelona.

El Manifest apuntava quatre grans blocs:

1. Un recordatori del que van representar els dos primers congressos catalanistes: el pas del catalanisme cultural al catalanisme polític

2. La visió actual de la situació del catalanisme polític

3. Visualitzar els objectius globals del Congrés:

UNITAT – TRANSVERSALITAT – JOVENTUT – TERRES DE PARLA CATALANA - EUROPA

4. Plantejar els temes claus del Congrés:

SOCIETAT I VALORS – CULTURA I LLENGUA – ECONOMIA I INNOVACIÓ – TERRITORI I MEDI AMBIENT – IMMIGRACIÓ – EL DRET A DECIDIR – ACTUALITZACIÓ

Aquest document va representar la primera visió per iniciar el procés. Era el primer document de referència que havia d’ajudar a debatre bona part de les alternatives als reptes que té plantejats Catalunya. Va servir de la carta de presentació a la societat a fi que les entitats, les institucions, les empreses, la societat civil organitzada i les persones individuals que, desorientades per la marxa de les coses del país, volien posar el seu gra de sorra.

Amb els objectius d’aplegar les màximes entitats catalanes i de persones a títol individual possibles de tots els àmbits per demanar i recolzar la classe política catalana en el seu objectiu de la reconstrucció nacional i la consolidació de Catalunya i fer sentir la veu de la societat civil, el 3r Congrés ha treballat fins dilluns, que va presentar les seves conclusions en un acte solemne al Parlament de Catalunya (llegiu al bloc d’en Joan Mora).

Tot aquest temps he tingut el banner el congrés en lloc preferent de la columna dreta del meu bloc. Això m’ha servit per anar seguint de tant en tant l’activitat. Ha arribat l’hora de treure’l i llegir amb atenció el resultat de tot el que s’ha dit. Espais de debat tranquil i d’un elevat nivell només el tenen nacions amb tradició i una història com la nostra, malgrat que alguns vulguin posar-nos al sac del regionalisme.

26/11/09

En defensa de la dignitat d’un poble

Avui han estat molts els blocs, un dels primers ha estat en Joan Mora, que han reproduït l’editorial que una dotzena de diaris catalans han publicat en defensa de l’Estatut. Ha estat una agradable sorpresa veure com els mitjans de comunicació escrits d’aquest país, i de rebot els audiovisuals, expressaven un sentiment que és majoritari a Catalunya.

En condicions normals podria semblar una pressió sobre el màxim tribunal de l’Estat, però tres anys per una sentència, admetre un recurs contra un text que és un pacte entre parlaments i ha estat votat i aprovat pel poble de Catalunya és una manca de respecte a la voluntat d’un poble. Però això i molt més ho diu el publicat al qual, encara que sigui a darrera hora d ela jornada, jo també amb vull sumar.

Preparem, però, per a les reaccions que poden aparèixer demà als diaris espanyols. Segur que es retrataran.


La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La
definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No
ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

25/11/09

DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE. Manifest CDC

Tant de bo no haguéssim de redactar cap manifest contra la violència de gènere. Voldria dir que hauríem assolit la maduresa de la societat i de tots els éssers humans que la conformen. Però, malauradament, no és així, i l’espiral de violència de gènere continua assolint xifres esfereïdores, xifres desesperançadores. I això és justament el que no ens podem permetre, perdre el coratge en aquesta batalla. Malgrat que la lluita contra la violència de gènere és una tasca del dia a dia, també hem d’aprofitar l’altaveu que ens proporciona un dia assenyalat en el calendari internacional per dir, d’una manera taxativa, que no defallirem en aquesta lluita.

Quan parlem de violència ens referim a totes les seves formes. Evidentment a la violència física, causa de més que injustes morts cada any. Però també a la violència psíquica, que no deixa marques externes però que arruïna la vida de tantes i tantes dones. La violència econòmica, que fa malviure a les seves víctimes. L’explotació sexual a què es veuen abocades les dones que cauen en xarxes de prostitució. I també és violència contra les dones la desigualtat laboral i salarial.

Lluitar contra la violència de gènere és una responsabilitat de tots i compartida per tots, a nivell individual i col·lectiu. Des de l’educació a la llar i a les escoles a la important tasca pedagògica que poden fer els mitjans de comunicació. Però també, ho és dels governs. I el que no podem fer és incloure aquest tema en l’agenda política d’una manera prioritària i només dedicar-nos a fer lleis “aparador”, que no compten amb els recursos suficients ni es desenvolupen amb la coordinació necessària per fer front, d’una manera ferma i decidida, al problema. Perquè, quan han estat creades unes expectatives que no es compleixen, aleshores estem abocant les víctimes a una segona victimització. Més enllà de ser “políticament correctes”, els governs han de ser eficients i eficaços i guanyar-se la credibilitat. La realitat de les víctimes de violència de gènere és massa dura i massa crua perquè ens conformem amb meres declaracions d’intencions. Per tant, exigim a totes les instàncies dels governs més rigor en l’exercici de les seves responsabilitats.

Els homes i les dones de Convergència Democràtica de Catalunya defensem els valors de la llibertat, el respecte i la igualtat i continuarem treballant per eradicar aquesta xacra social, que és la principal causa de mort de les dones entre 16 i 44 anys i també molt important en edats superiors.

23/11/09

Paper dels mitjans de comunicació quan són públics

Tots els mitjans de comunicació han de ser responsables pel que fa als missatges que donen, però aquesta responsabilitat es multiplica quan són públics. Dit d’una altra manera, quan es paguen amb els diners de tots, atès que en el primer cas els perjudicis a causa de com facin les coses les rebran només aquells que hi ha invertit.

Ahir vam poder veure, en un programa de molt de prestigi de TV3, el reportatge “Cop al Palau”. No és la meva intenció defensar els que, segons ells mateixos han confessat, han robat i desprestigiat tot el que hi ha al voltant de El Palau de la Música Catalana, però la forma en que el programa tracta la notícia i les persones i institucions que hi relaciona la trobo interessada.

Tot i que hi ha alguna expressió que no comparteixo, us proposo que llegiu l’article “l’orgia de Televisió de Catalunya”, que Pere Navalles escriu a “El Matí digital”, on hi escriuen també altres persones com el mataroní Joan Safont o en Josep M. Ballarín.

21/11/09

CDC celebra el darrer Consell Nacional de l’any

Avui Convergència celebrava el darrer Consell Nacional de l’any, el primer després dels darrers episodis de corrupció.

La sessió ha començat amb un repàs a l’activitat del partit, de la qual destaca l’elecció de Marc Guerrero, membre de la direcció de CDC, com a vicepresident del Partit Liberal-Demòcrata i Reformista Europeu en el Congrés que recentment s’ha celebrat a Barcelona. Convergència, com a partit amfitrió, va ser l’encarregada d’organitzar l’esdeveniment. Seguidament una interessant intervenció d’en David Madí i, finalment, Felip Puig, que, en qualitat de secretari general adjunt, ha estat l’encarregat de tancar aquest primer apartat.

En la seva intervenció, Artur Mas ha parlat de tot el que està essent notícia aquests dies, ha fet un anàlisi polític de la situació, de la forma com ho tracten altres partits i els mitjans de comunicació, explicant com en ambdós casos, el del Palau de la Música i el cas Pretòria, una actuació dins la legalitat i una acusació a persones que fa molts anys que no tenen cap paper, ni institucional ni de partit, ens afecten per de la forma com són utilitzats i tractats.

Però la major part del seu discurs l’ha dedicat a la situació del país, ha dit que cal canviar les polítiques, les prioritats, els estils i els lideratges i que, per fer-ho, no n’hi ha prou amb només un canvi de cadires. Cal també un canvi d’actituds generals. Cal confiança en les pròpies possibilitats de sortir-ne. Només així aconseguirem canviar la situació en que l’actual govern tripartir deixarà Catalunya: més hipotecada, més empobrida i més depenent de Madrid.
En Joan Mora també en parla al seu BLOC.

17/11/09

En Sostres

Tot just ahir llegia l’entrevista que Salvador Sostres feia a Lluís Recoder, on es dibuixava un alcalde i un govern que ja m’agradaria a mi tenir per a la meva ciutat, i avui veig que demà en Sostres s'acomiadarà de l’Avui. Textualment dirà: “no pas per voluntat pròpia sinó perquè el director Carles Flo ha decidit acabar amb ella. Diu que és repetitiva i que representa un llast pel diari; que ja no aporta res i que en canvi perjudica el bon nom de la casa”. Ho explica avui al seu bloc.

M’hauria agradat fer aquest post parlant d’en Lluís, de
les seves respostes a les preguntes provocadores d’en Sostres, però en lloc de parlar de l’entrevistat ho he de fer de l’entrevistador.

Hi va haver un temps que m’agradava llegir-lo (a en Sostres), però en un etapa d’articles masclistes i fastigosos vaig perdre l’hàbit. Tot i així, reconeixia la seva habilitat escrivint. En Sostres sap escriure, i molt, ja m’agradaria saber-ho només una mica com ell, però sovint també és massa poca-solta. Una cosa bona d’en Sostres és que no té por a dir el que pensa i no s’amaga de dir qui són els seus amics, segurament, tal com apunta ell mateix, això té a veure amb que l’hagin acomiadat. Visca la llibertat d’expressió!

Fa molts anys que sóc subscriptor del
diari AVUI, primer per militància, malgrat el producte no era de la qualitat desitjada, però després va venir una època millor, durant la qual es podia percebre una important dosi d’independència. Malgrat la forma de pensar de cadascú, és d’agrair la neutralitat d’un mitjà de comunicació. Però ara, amb mesures com aquesta, tot i no ser un fidel seguidor d’en Sostres, no tinc clar que hagi de renovar la meva subscripció. M’agradaria llegir un diari que permeti als seus redactors dir tot el que pensen.

15/11/09

Exemple de treball i solidaritat

Ahir vaig tenir l’honor de ser present al sopar on el grup EPMA va lliurar els més de dotze mil euros que es van recollir a la segona Caminada per l’Alzheimer, que es va celebrar el passat dia 27 de setembre. A més del lliurament del xec a la Sr. Ascensió Miró, presidenta de l’Associació de Familiars de Malalts d’Alzheimer de Mataró i el Maresme, a l’acte es va fer un reconeixement a més d’una dotzena de col·lectius, entre institucions, entitats i empreses, que van col·laborar en la caminada solidària, a la qual hi van participar més de dues mil persones.

Moltes felicitats a tots i, molt especialment, al
Col·lectiu de Teatre EPMA i als seus dirigents, que sense ells segurament tot això no hagués estat possible i que van saber-ho acabar permetent-nos gaudir d’una vetllada molt agradable.

13/11/09

Salvem-nos amb el planeta

Aquest vespre he estat a la presentació de l’”Agenda Llatinoamericana 2010”. Un acte senzill, però important si valorem el contingut excepcional de la mateixa. Tal com va dir el representant del grup que a Catalunya la tradueix i distribueix: “l’agenda és l’excusa per editar cada any un llibre sobre un tema diferent”.

El tema central triat pel 2010 és l’ecologisme, d’aquí el títol “Salvem-nos amb el planeta”, i l’encarregat per fer-ne la presentació va ser l’escriptor i ex-diputat al Parlament de Catalunya,
Ignasi Riera. Riera va destacar els elements de l’agenda que més justifiquen la seva lectura. Va demanar més recursos per salvar-nos amb el planeta, va afirmar que l’ecologia no és només una qüestió estètica, sinó ètica i que cal una lluita col·lectiva perquè, com diu l’agenda, individualment no ens salvarem.

És important col·laborar per la continuïtat de l’agenda, però, si voleu, també teniu la possibilitat de baixar-vos-la aquí.

12/11/09

Gaudim de bona salut

Aquest vespre hem celebrat una Assemblea Comarcal de CDC, un acte poc habitual, doncs els militants en una comarca de trenta poblacions són molts i això complica la convocatòria en tots els aspectes, és per això que existeixen òrgans com el Consell d’Agrupació, on hi ha representades totes les poblacions.

Molts discursos, encara que tots molt breus, i la cloenda a càrrec del Secretari General Adjunt del partit, en Felip Puig, que ha estat molt bé. Benvinguda als més nous i felicitació dels més antics. Però tot en un ambient magnífic que m’ha permès saludar a molta gent que feia anys que no veia, com el que va ser president comarcal als anys vuitanta, quan jo vaig entrar a CDC, en Jordi Cumalat.

L’acte ha estat una mostra de la bona salut de la que gaudeix Convergència.

11/11/09

Ciutadania, entitats i participació

“Ciutadania, entitats i participació” és el títol de la conferència que el Dr. José Ramón Montero, Catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Madrid, ha fet avui a la Nau Gaudí de Mataró. Com totes les persones i personalitats que venen de fora la ciutat, les seves primeres paraules han estat per descriure la bellesa de la Nau Gaudí.

La intervenció ha estat la d’un professor universitari, molt fonamentada en estudis i poc, o gens, en experiències personals, però no per això menys interessants.

Tot i que he hagut de marxar d’abans d’acabar perquè havia de ser en un altre lloc, he tingut temps d’escoltar alguns conceptes molt interessants. Per exemple, quan ha dit que un vot a un mateix partit exercit per persones diferents no significa que aquestes persones estiguin d’acord al 100%, reflexió que sembla una evidència, però que és molt important. És aquí on la participació entra en joc, ajudant a modular el que vol la ciutadania i també controlant el que fan els polítics que han estat elegits. La participació esdevé un incentiu per realitzar canvis en la orientació política.

Una dada interessant ha estat que la “desafecció” a Espanya és de les més grans d’Europa, sense que els estudis realitzats hagin estat capaços de trobar-hi una explicació. Un altre és que l’únic àmbit de la participació en que Espanya destaca per sobre els altres països és en el de la protesta o que aquí les associacions que acullen més gens són les menys relacionades amb la política.

En resum, una conferència molt interessant, on hi faltaven algunes dades més dades de casa nostra, això sí, que m’ha sabut greu haver de deixar abans que acabés.

10/11/09

El català llegua oficial

Hem començat la setmana amb el debat sobre la conveniència o no de contractar la traducció castellà-català al Parlament. M’agradaria viure en un país normalitzat, on el català fos l’única llengua oficial, però això no es així. Vulguem o no, el català conviu amb el castellà, que tots tenim l’obligació de conèixer.

El Sr. Minoves, secretari general de cooperació de la Generalitat, ha volgut que, pagant tots, es traduïssin les seves paraules i les de representants públics de tots els partits a un grup de persones procedents de Nicaragua que visitaven el Parlament de Catalunya. Sembla que eren persones de les Regions Autònomes de l’Atlàntic Nord i de l’Atlàntic Sud.

M’agradaria que això fos un fet habitual, una cosa prevista al protocol d’actuació corresponent, però, es contractaran traductors el dia que vingui alguna persona de la Comunitat Autònoma de Madrid? Per posar un exemple. Per altra banda, podria arribar a entendre que es contractés la traducció català-castellà per no canviar de llengua en una institució com és el Parlament, però calia contractar el castellà-català?

En definitiva, el dia que l’ús del català estigui absolutament normalitzat, el que va fer el Sr. Minoves serà també el més normal del món, però abans calen accions més importants. Segur que les persones que ens visiten entendran que tenim una llengua pròpia si els hi expliquem bé, però costarà molt que el català esdevingui la llengua de tots si no fem l’esforç de parlar-lo amb els que han vingut per quedar-se, sinó garantim un nombre suficient de places als cursos de català, sinó aconseguim que els treballadors de totes les administracions el parlin o si no el cuidem més als mitjans de comunicació públics (visiteu el web de “lanostratelevisió.cat”).

Els que hi creiem, cal que fem els esforços necessaris perquè el català esdevingui la llengua oficial de debò a Catalunya, però, com en la majoria de situacions, quan els recursos són limitats cal aplicar prioritats i crec que és aquí on el Sr, Minoves s’ha equivocat. Ara, si el que volia és que se’n parlés, he de reconèixer que ho ha aconseguit.

9/11/09

Tenim un nou número de Valors: “La seguretat. Sentir-se segur és possible”

Els amics de Valors m’envien un correu anunciant el nou número de la revista. És el 65 i correspon al mes de novembre. Ens anuncien el tema central “La seguretat. Sentir-se segur és possible”. Afirmen que malgrat “cada cop viure és una aventura més segura, sense cap mena de dubte. La protecció que tenim a nivell mèdic, a nivell policial, a nivell educatiu... és cada cop més alta, paradoxalment, cada cop ens sentim més insegurs, segons mostren les darreres enquestes a Catalunya”. La pregunta que es fan és Per què? Com s’explica? I per respondre-la, han demanat opinió a cinc persones: Jaume Curbet, J. Enric Armengou, Hèctor Mora, Josep Palacios i Salvador Torres.

Si la seguretat és el tema principal de la revista, també ens anuncien una entrevista a Ignasi Carreras, expresident d’Intermon Oxfam a Espanya.

No ens ho podem perdre. Hi ha molts altres contingut d’interès.

7/11/09

Comencen a desmuntar

Dimarts, 3 de novembre

Dissabte, 7 de novembre

Fa dies, de fet mesos, que els operaris estan treballant en el desmuntatge de Can Fàbregas i de Caralt. Primer varem veure com la nau catalogada perdia la teulada, després les finestres anaven quedant cegues i les darreres setmanes hem vist com una estructura metàl·lica l’anava embolicant i travant. Però aquesta setmana ha començat el veritable desmuntatge.

Mentre dijous al Ple municipal encara s’hi debatia una proposta de la CUP sobre la legalitat del procés de venda dels terrenys, els operaris en retiraven els primers fragments i deixaven l’edifici sense els triangles laterals típics d’una teulada a dues aigües.