Em
refereixo a les accions que des de l’Ajuntament de Mataró vam iniciar per
defensar els clients de l’antiga Caixa Laietana, tenedors de participacions
preferents i altres productes financers de risc, que havien perdut els seus
estalvis com a conseqüència d’una evident mala pràctica bancària -per dir-ho
finament-. Aquests pensaments en veu alta m’han servit per reafirmar velles
idees, idees que moltes vegades sembla que hagin passat de moda, “que ja no es
portin”, però que estic segur que són la raó de ser de molts alcaldes,
alcaldesses, regidors i regidores del país. De res serveix una administració,
un ajuntament, si no és per intentar solucionar els problemes dels ciutadans,
per ajudar –en el que es pugui- als col·lectius, veïns i veïnes que més
pateixen, per escoltar, per acompanyar i per transformar la seva lluita i el
seu clam de justícia en un crit
unànime de la ciutat, amb l’ajuntament al capdavant.
A
Mataró, a l’inici, quan tots plegats vam prendre la determinació de lluitar
contra tot i tothom per defensar i acompanyar aquells ciutadans afectats, no
teníem en absolut la pretensió d’esdevenir els defensors de les causes
perdudes, ni d’abanderar-nos en la defensa dels afectats per una presumpta
estafa bancària amb majúscules. En absolut. Simplement vam lluitar i lluitarem
perquè Mataró era un municipi especialment afectat per la comercialització
d’aquests productes ja que Caixa Laietana, entitat fortament arrelada a la
ciutat i a la comarca del Maresme, va ser una de les entitats que més en va
vendre.
I sé
que potser això no és una competència de l’Ajuntament, o més ben dit, no ens
hagués tocat a nosaltres defensar els afectats. Però com que érem novells i
inexperts –ho reconec-, teníem i tenim aquest grau de tossuderia que molts cops
la política havia perdut, i no ens espantava ni ens espanta la voluntat
transformadora, el fer les coses d’una altra manera. Vam pensar que només
reclamant i aconseguint justícia podríem enfortir la dignitat dels polítics,
les administracions i les ciutats.
Un
problema social d’aquella magnitud només es podia solucionar amb valentia i
coratge. Pensant Mataró en gran. Sense que ens tremolés la veu alhora de parlar
amb els responsables, sense que ens tremolessin les cames alhora de recórrer
per moltes institucions cercant la justícia.
I ho
vam fer i ho continuarem fent conscients que lluitàvem contra institucions i
organismes fins ara intocables, invencibles. I ho vam fer junts, tots els grups
polítics del Consistori, si, tots, CiU, PSC, PP, PxC, ICV i CUP, i també amb
les plataformes d’afectats (Estafabanca, ADICAE, APREDEF), amb el defensor del
ciutadà, amb el Col.legi d’advocats, amb l’Agència Catalana de Consum. Amb la
unanimitat també del Consell d’Alcaldes del Maresme, amb el suport de la
Federació de Municipis de Catalunya i de l’Associació Catalana de Municipis. La
clau va ser comuna, les responsabilitats també, dels govern, dels grups
polítics, de tots els ciutadans, dels mataronins, dels maresmencs. Teníem,
doncs, la força de la raó i la unitat política.
Volem
una societat més justa i per això vam lluitar i continuarem lluitant.
I
malgrat les dificultats, les enormes dificultats, aquesta unió, aquesta
tossuderia, aquest clam de justícia, aquesta capacitat de superació que la
ciutat ha demostrat ens esperona i encoratja encara més per continuar reclamant
solucions justes, en tots els àmbits.
Amb
aquesta lluita de “David contra Goliat”, hem defensat també una manera de ser,
un enfortiment de la dignitat de les institucions, una manera de fer política
superant l’ immobilisme i demostrant que, quan cal, hi som tots. I el que és
més important, hem aconseguit poder dir amb la veu ben forta, que els afectats,
els més vulnerables, els que més ho necessiten, no caminaran sols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada