25/12/15

Del Poema de Nadal, de Josep M. de Segarra

Dedicat a una persona que m’ha ajudat en moments difícils


Va ser una nit que va florir l’estrella,
i va néixer l’Infant!
Imaginem que fou la nit més bella,
més musical, més flamejant!...
I fa molt temps, molt temps, i algú ensiborna
el nostre pit per atiar l’oblit,
per fer-nos infidels, però retorna
cada any, aquesta nit.

La nostra vanitat prou s’afigura
Que està damunt del bé i del mal,
Més no hi val ganivet, ni ànima dura,
és més forta la Nit de Nadal!
Ai, si no fos aquesta nit, tan clara!
Seriem tros de carn i pensament
que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para,
pell  d’home que arrossega la corrent!
Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit,
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.
I en dóna un punt d’humilitat de cendra
per estimar un racó dintre l’espai,
i desperta en el cor aquell blau tendre
que hem volgut escanyar i que no mor mai.

Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspós,
i diguem: “Glòria a Déu en les altures”
amb aquell to que ho deien els pastors.
I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,
i l’orgull de la nostra soledat,
almenys aquesta nit fem el possible
per ser uns homes de bona voluntat!