Intervenció
al Ple Municipal celebrar el dia 1 de desembre a l’hora de posicionar el vot a
la proposta de resolució que presentada pel grup municipal de la CUP perquè
l’ajuntament de Mataró no celebri el dia de la Constitució Espanyola.
L’any 1978, Convergència i Unió va ser
part activa de l'elaboració de la Constitució. El moment que vivia Espanya era
històric. Feia tres anys que havia mort el dictador i els nous aires permetien
viure amb il·lusió una situació nova.
Tot i la por pel soroll permanent de
sabres que provenia de l’exèrcit, hi havia una ciutadania desitjosa d’abraçar
la llibertat i la democràcia, i uns polítics que sabien que havia arribat el
seu moment. Amb això vull dir que sabien que els temps de por i repressió s’havien
acabat i que tenien l’oportunitat de construir un Estat nou, modern i
integrador, on havien de sumar tots els actius que existien per caminar cap un
futur millor.
Dins aquest dibuix, les nacions hi
tenien un paper destacat. Sobretot, perquè es posaven les bases per reconèixer
la seva identitat i s’acceptava que sense aquests fets diferencials, l’Estat
quedava coix.
L’any 1978, l’Estat tenia mala
consciència. Sabia que era una de les darreres anomalies en l’Europa
occidental... tenia el vent que els
anava a la contra i no podia oposar-se a un canvi que homologués Espanya als
estats veïns.
Per tan, reivindiquem el nostre paper,
reivindiquem aquella Constitució per aquell moment, no en renunciem i no ens fa
cap mena de basarda afirmar que un dels principals dirigents històrics del
nostre partit, Miquel Roca i Junyent, en va ser un dels negociadors, un dels
anomenats pares de la Constitució.
L’any 1978, la Constitució era la nostra Constitució; no teníem
cap problema en defensar-la, reivindicar-la i mostrar-la com a exemple, com a
model. Amb aquell text tot era possible.
Quina era aquella Constitució?
· Era una Constitució que dibuixava un model que
podia anar caminant cap a una proposta gairebé confederal d’Espanya...
· Un model que reconeixia a cada nació el seu
paper i que contemplava un desenvolupament autonòmic de dues velocitats (recordeu
l’art. 143 i l’art. 151).
· Era una Constitució que intentava integrar la
diferència i no desintegrar-la. I ho feia reconeixent Catalunya, País Basc i
Galícia com a nacions històriques amb plena capacitat per autogovernar-se; i la
que permetia --per exemple- a Navarra integrar-se a Euskadi si el seu Parlament
ho votava per majoria absoluta.
· Era una Constitució que es va elaborar amb
una interpretació oberta, àmplia, sense actituds arrogants, centralitzadores,
laminadores del nostre autogovern...
Quan l’any 2008, el PP, el PSC i
ICV-EUiA van presenta a aquest Ple una proposta per celebrar institucionalment
la Constitució, el senyor Pau Mojedano, portaveu del grup municipal del Partit
Popular de Catalunya, deia: “La
Constitució de 1978 simbolitzà el consens entre les forces polítiques de
l'època, representades mitjançant els redactors que per sempre es recordaran
com els pares de la Constitució. És un exemple que els protagonistes d'aquella
etapa tenien consciència del moment que s'estava vivint, imprescindible per al
desenvolupament democràtic d'Espanya”.
És evident que l’esperit de la
Constitució del 1978 era la que descrivia el senyor Mojedano, ho era l’any 1978
i, potser, fins el 23 de febrer del 1981. Però a partir d’aquell moment,
l’esperit obert, integrador i gairebé confederal es va anar diluint
progressivament.
Recordo que el mateix any 2008, el
nostre portaveu en aquesta sala, l’exalcalde, Joan Mora, en el moment
d’argumentar el nostre rebuig a festejar la Constitució, va dir: “Per a nosaltres, la Constitució era un
pacte polític que en un moment donat, en el context de la transició, reconeixia
el dret a l'autonomia política i no a l'autonomia administrativa del "café
para todos" que al final hem acabat tenint... Compartim el mateix text, però no la forma
d'utilitzar-lo, ni d'interpretar-lo. Si volen celebrar la seva mala
utilització, que no ens esperin”.
És evident que aquella Constitució del
1978, que nosaltres vam ajudar a construir i a interpretar, no és la que va impedir a Catalunya tirar
endavant el seu Estatut d'Autonomia aprovat per majoria al Parlament de
Catalunya, durant el mandat del president Pasqual Maragall, i refrendat per
amplíssima majoria pel poble de Catalunya.
Aquella Constitució no és la que
permet jutjar polítics democràtics per fer allò que un polític democràtic ha de
fer: escolta al seu poble i actuar en conseqüència. I això traduït al
llenguatge dels fets vol dir posar les urnes perquè la gent voti.
Vostès entendran que nosaltres no
podem estar d'acord amb una Constitució que no ens deixa fer res, que ens
coarta constantment la nostra acció política, que sembla que ens voldria
rendits.
I AIXÒ ELS HI DIEM NOSALTRES QUE EN S
SENTIM AMB TOTA L’AUTORITAT MORAL I POLÍTICA PER A DIR-HO PERQUÈ, IGUAL QUE
MOLTS ALTRES, ENS VAM ARREMANGAR I VAM TREBALLAR PER ELS FONAMENTS,
L’ARQUITECTURA I L’EDIFICI DE LA CARTA MAGNA...
I AIXÒ HO DIEM NOSALTRES QUE EN ELS
MOMENTS MÉS DELICATS HEM ESTAT AL COSTAT DEL GOVERN DE MADRID DE TORN (PSOE o
PP). HI HEM ESTAT EN ELS PITJORS ANYS DEL TERRORISME...
Però ara, després de tot el que està
passant i passa, després que la ciutadania s’hagi cansat de ser maltractada
econòmicament i fiscalment, després que s’hagin fet campanyes contra Catalunya,
de forma interessada, després de les actituds i interpretacions minimalistes
del nostre autogovern...
NOSALTRES
NO PODEM ESTAR D’ACORD QUE ES CELEBRI AQUESTA CONSTITUCIÓ.
Insisteixo, qui ens ha fet dimitir de
l’actual Carta Magna no és el poble de Catalunya, no són els ciutadans
d’Espanya, són els poders polítics de la Meseta que ens arraconen i ni ens
volen escoltar. Són les actituds dels governants que sembla que anar contra
aquest país els serveix per autojustificar-se a casa seva.
I aquí vull dit que NO tots són
iguals.
Una persona tant poc sospitosa de ser
simpatitzant de Convergència, que també va ser pare de la Constitució, que va
ser militant de la UCD, d’Aliança Popular, després del Partit Popular, el sr.
Miquel Herrero i Rodríguez de Miñon, afirmava –per exemple-- que el Pla
Ibarretxe hi podia caber a la Constitució i, per tan, el procés de Catalunya
també. Només cal llegir el llibre IDEA DE LOS DERECHOS HISTÒRICOS, del propi
Herrero de Miñón per veure que la interpretació actual no és amb la que es va
elaborar la Constitució.
Com comprendran, no acceptem lliçons
de democràcia, ni lliçons de comprometre’ns amb la governabilitat, ni lliçons
de responsabilitat... Nosaltres, el nostre partit, CiU, va ser on havia ser en
els moments més delicats: al costat dels que volien una Espanya oberta i
integradora, una Espanya on les nacions que en formen part s'hi sentissin
còmodes, una Espanya que pogués acollir a tothom però que no volgués absorbir o
acabar amb ningú.
I ho diem nosaltres que volem recordar
que la Generalitat de Catalunya no es va restituir amb la Constitució. La
Generalitat de Catalunya es va restituir amb la figura del president de la
Generalitat, Josep Terradellas quan, després de pactar amb el president Adolfo
Suárez, torna al país amb una institució republicana sota el braç: la
Generalitat. Recordin que quan torna Tarradellas, encara no s’ha aprovat la
Constitució.
Després de tot el que he explicat,
creuen que nosaltres podem estar d’acord a celebrar la interpretació d’una llei
que ens perjudica? Quin sentit té celebrar una llei que ens va en contra? Per
què hem de celebrar una llei que cada vegada més catalans interpreten que els
fa fora?
CAP !!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada